La Caputxeta ens parla de les relacions tòxiques

Maite Martínez - Mare i observadora crítica del meu entorn.

Al llarg de la nostra vida, les amistats són importants. Tothom aspira a tenir el seu grup d’amics, sortir, divertir-se, passar-ho bé…

Moltes sèries de televisió ens mostren com d’important n’és, el valor de l’amistat…

Es podria dir que l’amistat és el tresor més gran que hi pot haver. D’aquí, en neixen la resta de sentiments: els més preciosos i sincers, però potser també els més obscurs, dolents i, fins i tot, malèvols.

I aquella amistat tan perfecta, amb qui reies i eres feliç, sorties i t’ho passaves molt bé… De cop, no saps exactament com, comença a fer-te propostes i reptes, que al principi semblen divertits i, per això, decideixes seguir-li el joc…

Però un dia, el repte supera els límits i et negues a seguir-lo. Llavors s’enfada i t’amenaça. En aquest moment quedes tocat. Veus que la seva veu s’enfila per sobre la teva i… es mostra superior a tu. Això esdevé un cop dur. Veure el seu costat fosc et sobta, creus que no pot ser. Però escoltes les seves amenaces i observes la seva mirada exigint-te que el segueixis. El rebombori de sentiments que es generen a dins teu et creen un bloqueig que et fa estar malament amb tot el que t’envolta. Baixes el rendiment, et rebel·les contra el món que t’envolta.

Dins teu només et preguntes: quan va ser? Quan es va convertir en tòxica aquesta amistat?
A l’escola no haurien d’ensenyar a reconèixer-les? Potser mitjançant contes? Potser, donant detalls per conèixer diferents tipus de personalitats?

És com un Mister Hide que s’amaga sota amplis somriures i grans rialles…. Potser és com el llop de la Caputxeta?

Tothom coneix el conte de la Caputxeta. La mare avisa la nena que, per anar a portar el menjar a l’àvia, s’ha d’espavilar, ha d’estar alerta i no s’ha d’entretenir. Li dona instruccions perquè el trajecte li surti el millor possible.

Amb la informació que li va donar la mare, sabia que pel camí podia trobar perills. Què hauria fet la Caputxeta si no arriba a tenir aquestes instruccions? Doncs s’hauria d’espavilat sola.

Canviem el conte. La mare no li parla dels perills a la Caputxeta:

La nena va sortir de casa i se li acostà algú, amb aspecte esfereïdor, que la va saludar. La Caputxeta, que si una cosa tenia, era educació, pensava que no podia jutjar per l’aspecte i el va saludar simpàtica. Van començar a xerrar sobre aquell lloc tan bonic i preciós i van passejar plegats. La Caputxeta arribà a casa l’àvia, se li havia fet curt el camí fent petar la xerrada amb aquell ésser tan estrany però alhora agradable… Quan va acabar la visita, aquell personatge l’esperava a fora.
Continuaren xerrant. El llop li preguntà a la Caputxeta quan tornaria a anar a casa l’àvia. Volia ensenyar-li un camí nou. “- Tres dies, d’aquí a tres dies, tornaré a casa l’àvia”.- Li va dir la nena.

En arribar a casa, la Caputxeta no li va explicar a la seva mare l’experiència amb el llop. Per què? Potser la renyaria? O li diria que no hi anés més? Va decidir que no calia dir res, i així ho va fer.

Tal com havia dit, va tornar a sortir al cap de tres dies. Es va trobar el Llop al mateix lloc que l’altra vegada. Aquest cop la va portar per un lloc que va encantar a la nena. Una ruta molt més divertida amb camps plens de flors i aromes que mai havia sentit. “- Oh, quina meravella. Quin lloc més preciós!”- I ella sense conèixer-lo… Per què no li havien dit que hi havia aquell jardí tan bonic? Sort en tenia, de la seva nova amistat. A partir d’ara, només tenia ganes de conèixer nous racons al seu costat.

Van estar així molt temps. Coneixent el bosc i portant els pastissos a l’àvia mentre el Llop l’esperava a fora… Fins que un dia el llop va veure que tenia la Caputxeta a la butxaca i li va fer una proposta: “-Ets capaç de travessar aquest riu saltant per les pedres?”.- La nena ho va provar. El repte ja era expressament fàcil, per tal de començar a introduir la Caputxeta en el seu joc.

“-Mira, com estan posades aquelles branques, ets capaç de pujar-hi i passar de branca en branca com si fossis un mico?.- La nena feia el que li proposava el llop, i aquest l’afalagava, la feia sentir bé dient-li com n’era d’àgil i valenta.

Un dia, però, li va ensenyar un penya-segat. Era vertiginós. Sota els seus peus baixava la muntanya en línia recta, i baixava i baixava, metres i metres. A un metre de distància d’on es trobava la Caputxeta, hi havia un altre penya-segat sortint de muntanya. Sí, el llop, el seu amic, li va proposar que fes un salt fins a l’altre costat.

Primer la va ensabonar: “-Jo sé que ets molt valenta, i que si algú ho pot fer, ets tu. Va! Salta!”. – S’estava fregant les mans, la boca se li feia aigua. El seu pla era fer caure la nena per poder-se-la menjar!

La Caputxeta s’ho va mirar i va decidir que no saltaria. El llop va insistir: “-Demostraràs que ets molt valenta, i que ets la millor, SALTA!-”. Aquest “salta!” va fer obrir els ulls a la nena. Va reaccionar. No devia ser tan important la seva amistat quan s’atrevia a aixecar-li la veu d’aquesta manera.

“-T’he dit que saltis! Si no ho fas, aniré a explicar-li a la teva mare tots els disbarats que hem fet junts!”

“- Quins disbarats? No hem fet res dolent, només m’has ensenyat el bosc!”

“- Ha, ha, ha, ho saps que qualsevol cosa que li expliqui se la creurà? Saps que em puc inventar moltes coses? Saps que sempre serà més fàcil creure coses inventades i xafarderies que es diuen, que creure en la seva filla?”

“- Me’n vaig, jo no penso saltar!” Llavors el llop la va agafar pels dos braços i, fent-li mal, la va sacsejar.”- Tu saltaràs, perquè si no, també sé on viu la teva àvia. -De fet avui la meva família ha anat cap allà. Ens hi hem de trobar. La iaia serà el sopar… i tu les postres!”- Dit això va agafar la nena i la va empènyer penya-segat avall”. – Una branca va escapçar la nena per la caputxa i en va frenar la caiguda.

Per sort, havia anat a parar a una espècie de sortint on hi havia com una cova.

Quan el llop anava per baixar, es va sentir un tret. Era en Jan, amic de la infància de la Caputxeta, que a vegades sortia al bosc a disparar a petits objectes: pedres, fulles… no li agradava matar animals, però tenia molta punteria.

De l’ensurt, el llop va fer un salt, i al final va ser ell qui va acabar al fons del penya-segat.

En Jan, que es coneixia tots els racons del bosc, va ajudar la Caputxeta i la va acompanyar a casa seva.

La mare es va cobrir el rostre amb les dues mans quan va sentir tot el que havia viscut la caputxeta amb el llop. Tenia raó el llop? Si hagués anat a casa i li haguera explicat que la seva filla era això o havia fet allò… Quin hauria estat el primer instint? Renyar la Caputxeta?
Havia notat que durant les últimes setmanes la nena s’havia distanciat bastant, però no parlava massa amb ella, perquè com deien al poble: “- és l’edat…”… Com deien els mestres”-… ja li passarà… “… Com deien les veïnes “-… Quan hagin passat un parell d’anys ni ho recordaràs…”

En aquell moment trucaven a la porta. Era l’àvia que arribava amb la família d’en Jan. Entre els germans i la mare del noi, van foragitar la família de llops que van haver d’anar a recollir el més penques de tots al fons del penya-segat.
L’àvia, que era com la veu de la consciència, també va escoltar el que havia passat. La seva resposta va ser la següent:
“-Tu, com a mare, vols el millor per la teva filla. Parla-hi, escolta-la. Deixa de fer cas del que diuen a fora, deixa de fer cas de desconeguts moguts per l’enveja que et poden explicar grans mentides, perquè la seva única finalitat és fer mal. Com a Mare, has de ser el punt de suport de la teva filla quan un dia tingui un conflicte. Has de tenir el privilegi de ser la primera a qui li expliqui el que li ha passat. Guanya’t aquest lloc.”- Després es va mirar la Caputxeta:
“- I tu…”-Va dir acaronant-la -“-Pensa que qui està amb tu, els que et fan costat, els que volen el millor per tu són els que estan a casa teva: l’escalfor, l’estima, el consell… Tot ho pots demanar a casa. Si teniu aquesta complicitat, sereu fortes. Si aprofiteu aquesta força, sereu invencibles.”

La família d’en Jan es miraven emocionats com la Caputxeta, l’àvia i la mare s’abraçaven.
Però, què podia haver passat si… la Caputxeta hagués tingut una germana?

 

Maite Martínez – Mare i observadora crítica del meu entorn.

 

VOLS COL·LABORAR?

T’agradaria escriure reportatges? Tens coses interessants per explicar? Quins coneixements voldries compartir?

Vols arribar a molta gent? Explica’ns com podries col·laborar i com podries entretenir als nostres lectors. Contacta’ns!

Subscriu-te!

Introdueix el correu electrònic per rebre-hi els articles nous.